Títol: ¿Quién mató a la música clásica?
Autor: Norman Lebrecht
Tema: Assaig
Editorial: Acento Editorial
Pàgines: 526
ISBN: 84-483-0390-3
Idioma: Castellà
Traductora: Ángeles de Juan Robledo

Aquesta és la primera entrada que dedico a un llibre. No sé si en dedicaré més, però el que conta penso que s’ho mereix. Per cert, he agafat el model de post sobre un llibre des de CPI.

Doncs bé, el llibre tracta sobre la música clàssica (terme que no m’agrada, però que ací he d’acceptar) centrant-se en el que hi ha darrere de la part artística, és a dir, el negoci que hi ha darrere, els mànagers, les cases discogràfiques i els empresaris que només pensen en un benefici econòmic inmediat i efímer. Tot això fent un recorregut aproximat des del segle XVIII fins a l’actualitat, i amb moltes referències dels darreres cent anys.

Parla dels mànagers i del seu mètode per a fabricar estreles; Haendel va ser el primer compositor que pugué sobreviure amb les seues composicions i dirigint, administrant-se independentment; posteriorment Liszt necessità agents en les seues gires per Europa, sent aquestos els primers de la història Belloni i Barnum. En els anys posteriors tindrien importància les companyíes d’artistes que control·laven el negoci musical i amb qui havien de casar-se músics i directors per a poder sobreviure, com per exemple la companyia de Wolff. També comenta com han anat augmentant les exigències econòmiques dels músics durant el segle XX (per exemple amb Karajan) fins a deixar de ser rentables per als empresaris; i com els estats s’han preocupat per conservar la cultura i subministrar els pressupostos necessaris. I com s’han fabricat les estreles actuals com el famossíssim Luciano Pavarotti que disposa dels majors beneficis econòmics els quals no provenen de cantar òperes sinó d’actuar en events esportius i a l’aire lliure.

Sitúa la mort de la música en el punt en que en els anys ‘30, amb el desenvolupament dels aparells reproductors de música, passa de tenir un major interés popular els esports sobre les arts, fet que fins aleshores era a l’inrevès, és a dir, la societat es preocupava i disfrutava amb la música més que pels esports. Tot això junt amb un desviament de fons monetaris cap a altres negocis com els propis esports o el sexe han fet que la música tinga cada vegada menys interès popular.

En resum, m’ha paregut un llibre interessant i molt ben documentat, encara que no és de lectura lleugera ja que aprofundeix molt dintre de cada història. Sobretot és curiós com les figures musicals que coneixem estudiant només la part artística evidentment han tingut algú darrere, bé algun empresari o mànager que en la major part dels casos ha resultat ser un factor important en el resultat final de l’artista. També aporta moltes dades concretes, com els ingressos anuals dels músics, sent curiosament els primers directors de la llista Zubin Mehta i Lorin Maazel (actuals directors artístics del Palau de les Arts Reina Sofía de València), sempre per darrere dels ben pagats en events esportius Luciano Pavarotti, Plácido Domingo i Josep Carreras.