Tag Archive for 'indignacio'

Dalt:

I en només uns segons, baix de la capa de núvols:

Aquesta vegada el viatge estava planificat amb molta cura, després d’optar per l’opció del vol més barat amb la única pega d’haver de passar unes quantes hores per la nit a l’aeroport.

La seqüència horària era prou consistent:

1. 20.09h fins 20.39h: tren1
2. 20.47h fins 22.00h: tren2
3. 22.45h fins 23.03h: autobús
4. 23.03h fins 6.30h: esperar (quin remei…, però amb interessant material multimèdia…)

La idea era minimitzar 4), per això buscar el darrer horari disponible per a 3) i a partir d’ahí triar les millors opcions per a 1) i 2).

El punt 1) estava control·lat, amb l’únic problema del temps entre 1) i 2), però amb l’opció de comprar el bitllet de tren2 per internet quedava solventat quasi totalment; la compra del bitllet de tren1 no estava disponible per internet, però no hi havia problema anant amb temps a l’estació abans de 1).

Els successos

Com sempre vaig arribar amb el temps just per a comprar el bitllet per a tren1; i el primer problema arriba ací, on vaig haver de lluitar contra un hardware de pantalla tàctil, un software extremandament mal programat i una manca absoluta de persones reals per ajudar-me (això a les 20h). El resultat: compra d’un bitllet per a una destinació inexacta i probablement més car.

I el millor de tot, el segon problema: després de consultar la via de sortida a les 20.04h (4b), em vaig dirigir cap allí (1,5 minuts) i al arribar i veure que no estava encara el tren, vaig consultar amb una xicona esperant:

- El tren per a Liège és a aquesta via?
- Si.
- Gràcies.

Quan a continuació un tipet amb cara d’humorista estrenyit (però bona gent…) que ens havia sentit ens digué, riguent-se:

- l’acaben de cancel·lar.
- No és cert, veritat?
- Si, és cert, ho acaben de dir…, hem d’esperar a les 21.09h.

Cagació momentània, allunyació del tipet amb cara de xiste i espera per comprovar que fos realment un graciosillo, en el moment en què ho van anunciar per megafonia en un idioma entenible (cosa prou extranya, per cert…). La mare que va…

A continuació em vaig apropar de nou al curiós personatge:

- És una broma, no?
- No.
- Realment acaben de cancel·lar el meu tren?
- Si, ho fan sovint?
- Com que ho fan sovint? Tinc un viatge amb dos enllaços més darrere d’aquest, amb el bitllet comprat i damunt és la darrera combinació que tinc…
- Doncs mala sort, de vegades en cancel·len fins a tres seguits…
- Però com és possible si fa quatre minuts estava anunciat amb la via i tot?
- Són els trens belgues; funcionen així; jo treballo ací però visc a Liège, i faig açò cada dia, i em passa cada dia…
- No m’ho puc creure…
- Creu-me que és així…

La conversa es va postposar proposant-me solucions, que van resultar evidentment impossibles; finalment el resultat: taxi en el pas 3), amb conseqüències econòmiques greus per a la meua butxaca i reduïnt considerablement la rentabilitat de la meua planificació i per supost del pas 4). Quin desastre…

Copy&paste des d’Europapress:

La Unió Musical de Vilafranca (UMV), dirigida por Pau Monfort Pitarch, ha conseguido una nueva victoria en Certamen Provincial de Bandas de Música de la provincia de Castellón, que se celebró hoy en el Auditori Palau de Congresos de Castelló.

La formación vilafranquina consiguió el primer premio y mención de honor en la segunda sección, por delante de las bandas de Vilavella y de Xert, que obtuvieron el segundo y tercer galardón, respectivamente. La UMV consiguió 321 puntos, la máxima valoración del jurado.

Para abrir la actuación la formación vilafranquina interpretó el pasodoble compuesto por Pau Monfort: XXV Aniversari Societat Musical La Lira. La Unió Musical de Vilafranca interpretó la Sinfonieta nº3 de José Pla como obra obligada mientras que la pieza de libre elección fue On the Waterfront suite sinfónica de Leonard Bernstein.

Durante esta jornada musical también se desarrolló la competición de la sección primera de este certamen de bandas, en la que participaron la Unión Musical Santa Cecília de Benicàssim y la Asociación Musical ‘Ciudad de Benicarló’.

La Unió Musical de Vilafranca participará el próximo 5 de julio en la sección tercera del Certamen Internacional de Bandas Ciutat de València. Esta formación actuará en el Palau de la Música de Valencia, donde no lo hacía desde 2003. Así mismo, al haber vencido en el certamen provincial la agrupación de la localidad de Els Ports representará a Castellón en el certamen autonómico, midiéndose a las respectivas vencedoras de Alicante y Valencia.

A partir d’ací ve el que m’interessa:

Com tots sabreu la banda de Vilafranca va guanyar ahir la segona secció del certamen provincial. Com altres vegades he llegit la premsa de la zona per si de cas en parlaven o sortia alguna foto. I efectivament en sortia alguna referència (a Levante-emv, Mediterráneo, Adn en edicions impreses i a www.3×4.info en edició digital).

La meua sorpresa ha sigut veure un titular rotllo el del post (La banda de Vilafranca gana el certamen provincial) en els mitjans anteriors (excepte a Levante-emv) quan altres bandes també van participar i van guanyar en altres seccions diferents i que per a mí són igual d’importants com per sortir en un titular així.

El contingut del text tampoc parla massa d’aquestes bandes, només n’anomena alguna de passada, i centra tot el seu interès en la meravellosa banda de Vilafranca. No m’agradaria ser membre d’alguna de les altres bandes participants en el concurs i veure com havent fet el mateix, no surten quasi ni anomenades…

Em pareix que el més lògic hauria sigut parlar del certamen globalment, de les quatre diferents seccions que van participar, en cadascuna de les quals haver un guanyador amb igualtat de mèrits, de les nou bandes participants, etc.

Llegint el text de la notícia publicada a Europapress, Mediterráneo, Adn i www.3×4.info, venen a dir els quatre el mateix però canvia l’estructura de les frases, l’ordre de la informació, i inclús s’atreveixen a inventar-se coses al final de la notícia.

No n’entenc massa de periodisme, però pareix que la notícia més ben redactada és la d’Europapress (que curiosament pareix que es tracta d’una agència de notícies), ja que la informació que dona és correcta a pesar de centrar-la en una part del fet global succeït en el concurs. Potser es tractava d’un periodista local només interessat en Vilafranca, o potser no.

El que em pareix lamentable és que segurament sense tindre ni punyetera idea de què anava aquesta informació, mitjans com Mediterráneo, Adn i www.3×4.info la publiquen com un fet d’interès periodístic sense donar una informació completa sobre el que estan parlant i a més de forma cutrement reescrita (suposo que per no copiar literalment, així es guanyen la vida els periodistes…) amb canvis en la notícia que condueixen a errors en la informació…

D’aquesta manera qualsevol de nosaltres podriem redactar un periòdic propi o una web de notícies amb cert prestigi.

L’únic que es salva aquesta vegada ha sigut Levante-emv que sí ha donat una informació global, objectiva i pareix ser correcta.

Jo crec que els conductors tenim suficientment clar l’ordre eixe famós que vam haver d’estudiar per a l’examen teòric en el seu dia sobre les prioritats dels senyals de tràfic:

1. Senyals i ordres dels agents de circulació
2. Senyalització circumstancial que modifique el règim normal d’utilització de la via i senyals de balisament
3. Semàfors
4. Senyals verticals de circulació
5. Marques vials

Si aneu per Castelló des del Carrer 109, al arribar a l’encreuament amb la Carretera de Borriol:

Ens trobem amb una contradicció curiosa (o un exàmen en temps real…): el semàfor i les marques vials ens fan anar cap a l’esquerra, però el senyal vertical ens diu que n’està prohibit…

Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros -aquí matizaré ministros y ministras- de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera. No quiero que acabe el mes sin mentaros -el tuteo es deliberado- a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía. De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas.

Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana -que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural-, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña. Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al "retraso histórico". O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que "el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien" y que éste no ha fracasado porque "es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad", entre ellos el de que "los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms". Con dos cojones.

Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente -recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española-. Deslumbrante, lo juro, eso de que "lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres", aunque tampoco estuvo mal lo de "hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos". Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p’alante. Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo.

Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio. Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.

Arturo Pérez-Reverte, XLSemanal, 23 de desembre de 2007

Ahir vaig tindre la oportunitat de provar el nou sistema operatiu Windows, el famòs Vista, el que per sort encara no havia necessitat usar. l’operació era ben senzilla, instal·lar un software i configurar-lo per a usar correctament uns plugins per a millorar la qualitat de l’àudio midi, ok? No és una tasca massa complicada, a priori.

l’ordinador, recentment adquirit per a un ús personal, amb el ja anomenat sistema operatiu imposat pel fabricant (amb el conseqüent pagament), no tenia pràcticament cap programa afegit per la seua usuària. Això si, ben equipat amb el antivirus no-se-què, el firewaller no-se-quants, el ad-aware no-se-què-més i el system-protector no-se-menys, que es van mostrar només iniciar sessió per a recordar-li que els havia de comprar peruquè el període de prova havia acabat, per un preu de no se quants centenars d’euros i perquè sinó el seu ordinardor corria seriós perill de ser maleït per exèrcits d’enemics malignes disposats a fer-ho malbé tot; i efectivament amb cap opció de deshabilitar el seu ús ni la seua desinstal·lació.

Bé, després d’esquivar tot aquest merder, introduïr el cd d’instal·lació i donar-li al famós setup.exe, el sistema no reaccionava aparentment. Ella em va comunicar que era normal, que tardava una mica, però que li semblava extrany. A mí també, la veritat. Així que després d’uns minuts ens va demanar una confirmació per a l’execució del software perquè a ell li semblava desconegut (i perillós, clar). Em va parèixer genial, ja que et fa sentir una mica com un estúpid, no? Pues no li he donat jo al setup.exe eixe? Pues clar que vull executar-lo, collons! Li va faltar preguntar-ho un parell de vegades més, está seguro? En serio? Si? De verdad?

A continuació vam procedir a la instal·lació que va transcòrrer de forma aparentment correcta.

Però a l’hora d’iniciar el programa, el mamó ens diu que no, que era la primera vegada que s’executava el programa i que no podia fer-ho, que això era una tasca reservada per a l’administrador del sistema. O siga, que ens deixa instal·lar-lo com a usuaris normals però per a iniciar-lo hem de ser administradors. Fantàstic. Bé doncs, a continuació comprovem que l’usuari amb que haviem iniciat sessió era administrador, però que hi havia un altre usuari administrador (no tinc ni punyetera idea de com es gestionen els usuaris en el puto sistema operatiu eixe). Així que canviem d’usuari, també administrador, iniciem sessió i tornem a donar-li a la icona per a iniciar el programa i ens comunica exactament el mateix missatge que abans. Pues fantàstic. I ara què fem?

La cosa és que després de manipul·lar el pudent sistema de finestres del fastigós sistema, i de pura xiripa, li punxo amb el botó de la dreta sobre un fitxer executable i em surt “Ejecutar como administrador”. Bravo! O siga que per als de Microchof la solució per a la no execució d’executables no desitjats és permetre-ho punxant només amb el botó dret i donant-li a “Executar com a administrador”. Va, home, va…, com si els usuaris cada vegada fòssim més gilipolles.

La solució efectivament va ser buscar en Program_Files\ el programeta ***.exe, executar com a administrador, i ja està, tot funcionant.

Tant de bo no tinga que usar mai més una merda computacional tant gran com aquesta.