Títol: El asombroso viaje de Pomponio Flato
Autor: Eduardo Mendoza
Tema: Novel·la
Editorial: Seix Barral
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-322-1253-6
Idioma: Castellà

En el segle I de la nostra era, Pomponio Flato viatja pels confinis de l’Imperi romà a la recerca d’unes aigües d’efectes portentosos. L’atzar i la precarietat de la seva fortuna el porten a Natzaret, on va a ser executat el fuster del poble, convicte del brutal assassinat d’un ric ciutadà. Molt al seu pesar, Pomponio es veu immers en la solució del crim, contractat pel més extraordinari dels clients: el fill del fuster, un nen espavilat i singular, convençut de la innocència del seu pare, home en aparença pacífic i taciturn, que oculta, no obstant això, un gran secret.

Es tracta d’un llibre situat entre la novel·la històrica, novel·la policíaca, hagiografia i paròdia de totes elles, on s’ajusten els comptes a moltes novel·les de consum, i es construïx una nova modalitat del gènere més característic d’Eduardo Mendoza: la trama detectivesca original i irònica, que desemboca en una sàtira literària i en una surreal creació novelesca.

Es troba en la línia d’altres novel·les anteriors com “El misterio de la cripta embrujada“, “El laberinto de las aceitunas” i “La aventura del tocador de señoras“. El llibre està plè de cites i referències a textos anteriors, com la Bíblia, l’Antic Testament, el Nou Testament, els textos apòcrifs (i també de La vida de Brian)…, i escrit en un estil i un vocabulari molt semblants, pel qual és recomanable tindre ben llegits aquestos textos per a no deixar de banda cap detall. Per exemple:

José: […] Gracias a mis conocimientos, concebí y construí un mecanismo hidráulico que abría la losa del sepulcro a los tres días de haber sido sellado. Cuando fui aprehendido y acusado, me percaté de la maniobra, pero no podía revelar su traición sin faltar a mi promesa. El resto ya lo conoces.

Pomponio: Es en verdad una idea original. Estar tres días enterrado y luego resucitar. ¿Quién podría creer una cosa así? […]

Lo más inquietante de la MTV es su dominio por las fuerzas del mercado y la promoción de valores homogeneizados y monoculturales. Por supuesto, hay de vez en cuando vídeos “artísticos” innovadores de directores como Spike Jonze y Joseph Kahn, pero por lo general los vídeos ejercen un efecto entumecedor sobre la mente con sus formularias tomas glamurosas, sus decorados, sus pseudodocumentales de escenas callejeras y sus animaciones en neón. Los decorados llenos de coches relumbrantes y bellas mujeres con abrigo de piel o en bikini hacen de la MTV el vehículo perfecto para la promoción de productos: los vídeos alternan sin solución de continuidad con palpitantes anuncios de champúes, Levi’s, pasta de dientes o incluso el ejército, MasterCard, Cadillacs y seguros de vida. Estos implacables anuncios, combinados con el objetivo mercantil fundamental de los propios vídeos -vender a las estrellas, desde Madonna hasta Eminem y Sisqo-, podrían alarmar a Marshall McLuhan y a Walter Benjamin. Difícilmente podrían creer que la MTV haya facilitado una mayor participación democrática y fomentado la conciencia crítica de los espectadores de todo el mundo reunidos en una auténtica aldea global. Por el contrario, amenaza homogeneizar el mundo convirtiéndolo en una zona comercial suburbana de norteamérica, atestada de establecimientos de McDonald y Gap.

Cynthia Freeland, “Pero ¿esto es arte?“

Tìtol: El viaje a la felicidad. Las nuevas claves científicas
Autor: Eduard Punset
Tema: Divulgació
Editorial: Destino
Pàgines: 212
ISBN: 84-233-3777-4
Idioma: Castellà

Pareix ser que la cerca de la felicitat en els èssers humans no és un dels objectius primers de l’espècie, és a dir, fa una mica més de cent anys les preocupacions rondaven més cap a la pròpia supervivència, l’alimentació i la perpetuació de l’espècie; pensem que fa poc més d’un segle la mitjana d’edat rondava els trenta o quaranta anys i amb aquestes preocupacions en tenien suficient; darrerament ens hem trobat en uns quaranta anys més en els que un dels objectius és trobar la felicitat.

D’aquesta manera analitza la felicitat des del punt de vista fisiològic en els èssers vius i els factors interns i externs que la poden condicionar. M’ha agradat el capítol que parla sobre la felicitat programada, com aconseguir-la mitjançant el menjar, el sexe, les drogues, l’alcohol, la música i l’art.

I com es tracta d’un anàlisi des d’un punt de vista científic inclús proposa una fòrmula matemàtica, la fòrmula de la felicitat:

F=(E(M+B+P))/(R+C)

millor en LaTeX:

on

• E= emoció al principi i al final del projecte
• M= manteniment i atenci&oactue; al detall
• B= disfrutar de la recerca i l’expectativa
• P= relacions personals
• R= factors reductors
• C= la càrrega heretada

Tots aquestos factors són el que explica durant tot el llibre, que evidentment haureu de llegir si els voleu entendre…

Títol: Cómo escuchar la música
Autor: Aaron Copland
Tema: Divulgació
Editorial: Breviarios - Fondo de Cultura Económica
Pàgines: 218
ISBN: 84-375-0073-7
Idioma: Castellà
Traducció: Jesús Bal y Gay

Es tracta d’un llibre escrit per un compositor i orientat a qualsevol tipus de lector, sobretot per a no músics, de fet és el resultat d’una sèrie de quinze conferències que l’autor va donar a la New School for Social Research de New York durant els anys 1936 i 1937. Bé, coneixent les dates de creació ens podem fer una ràpida idea de les coses que poden faltar-li si el llegim hui, uns setanta anys després, i no ens equivocarem massa. Aleshores era coetani d’Igor Stravinsky, al que referència constantment per les seues composicions i idees musicals; i també anomena a Gustav Mahler, la música del qual no era massa valorada en aquella època i sobre qui pensa que és un gran compositor i que el temps el posarà en el seu lloc; i no es va equivocar.

El llibre tracta de donar una introducció a la música per a gent sense coneixements musicals (el “oyente lego”, que tradueix el senyor Bal y Gay…) centrant cada capítol en un tema donant una visió molt personal del que parla; aquestos seran: el procés creador de la música, els quatre elements musicals (interessant), la textura, l’estructura, les formes (capítol molt extens i avorrit…), l’òpera, la música contemporània, la música de pel·lícules i el triangle compositor-intèrpret-oient (interessant); inclús s’atreveix a fer un anàlisi escrit d’una sonata de Beethoven.

En realitat no han canviat massa les coses des de la seua època fins la nostra:

[…] Una y otra vez se plantea la pregunta de por qué tantos melómanos se sienten desorientados cuando escuchan la música contemporánea. Parecen aceptar con ecuanimidad la idea de que las obras de los compositores de la actualidad no se hicieron para ellos. ¿Por qué? Porque, sencillamente, “no la comprenden” […]

I sobre els oients:

[…] la importancia del papel que tiene el oyente en todo este proceso debe resultar evidente por sí misma. Los empeños cobinados del compositor y el intérprete sólo tienen sentido si se dirigen a un conjunto inteligente de auditores. Eso revela una responsabilidad por parte del auditor. Pero antes de que se pueda entender la música hay que amarla de verdad. Los compositores y los intérpretes quieren sobretodo auditores que se entreguen plenamente a la música que están oyendo […]

Per a que no ens resulte massa pedant la seua escriptura penso que hem de tindre present que es tracta d’una visió molt personal i per tant molt discutible; i a més de considerar que fa setanta anys encara faltava molta de la música que coneixem hui en dia, encara que té moltes opinions que les podem fer nostres a la perfecció. Però de segur és un llibre que pot aportar molt per a qui està interessat en conèixer i entendre millor la música.

Títol: 1984
Autor: George Orwell
Tema: Novel·la
Editorial: Ediciones Destino
Pàgines: 334
ISBN: 84-233-3503-8
Idioma: Castellà
Traducció: Rafael Vázquez Zamora

Sóc conscient de que és difícil dir res nou sobre 1984, ja que possiblement és un dels més coneguts des que es va publicar; però l’acabo de llegir i la veritat és que m’ha paregut extremadament interessant tant per la forma de narrar la novel·la com pel contingut polític, les referències constants no definides a personatges de la història i la contínua relació amb el món real actual.

La novel·la, escrita l’any 1948, crea una realitat política distòpica situant l’acció aproximadament cap a l’any 1984, quan un Estat omnipresent encapçalat pel quasi diví Gran Germà basa els seus principis en la ignorància popular, la mentira i l’engany, la tortura i la guerra permanent el qual porta a un estat de llibertat totalment fictícia. Introdueix conceptes molt interessants com són els Ministeris de l’Amor, l’Abundància, la Veritat i la Pau, l’Ingsoc, la novaparla, la Policia del Pensament, l’habitació 101, etc (podeu trobar més informació en moltes adreces url). Tots aquestos com a objectiu de mantenir un macro-estat totalitari, de control·lar els moviments de cada individu i corregir les desviacions d’aquestos respecte a les idees fixes de l’Estat.

També m’ha resultat interessant les referències que fa a la història real, sobretot a les pràctiques de la Unió Soviètica i a l’Alemanya Nazi, així com a la Dictadura Franquista. Però sobretot crea un gran clima de tensió, desesperació i impotència a causa de la identificació amb el protagonista, Winston Smith. De fet m’agrada més el títol original de l’autor, The Last Man in Europe.

Molts comentaristes suggereixen paralelismes entre la societat actual i el tipus de societat orwelliana. Serà Google amb el seu plà per a dominar el món el Gran Germà de 1984?

Títol: ¿Quién mató a la música clásica?
Autor: Norman Lebrecht
Tema: Assaig
Editorial: Acento Editorial
Pàgines: 526
ISBN: 84-483-0390-3
Idioma: Castellà
Traductora: Ángeles de Juan Robledo

Aquesta és la primera entrada que dedico a un llibre. No sé si en dedicaré més, però el que conta penso que s’ho mereix. Per cert, he agafat el model de post sobre un llibre des de CPI.

Doncs bé, el llibre tracta sobre la música clàssica (terme que no m’agrada, però que ací he d’acceptar) centrant-se en el que hi ha darrere de la part artística, és a dir, el negoci que hi ha darrere, els mànagers, les cases discogràfiques i els empresaris que només pensen en un benefici econòmic inmediat i efímer. Tot això fent un recorregut aproximat des del segle XVIII fins a l’actualitat, i amb moltes referències dels darreres cent anys.

Parla dels mànagers i del seu mètode per a fabricar estreles; Haendel va ser el primer compositor que pugué sobreviure amb les seues composicions i dirigint, administrant-se independentment; posteriorment Liszt necessità agents en les seues gires per Europa, sent aquestos els primers de la història Belloni i Barnum. En els anys posteriors tindrien importància les companyíes d’artistes que control·laven el negoci musical i amb qui havien de casar-se músics i directors per a poder sobreviure, com per exemple la companyia de Wolff. També comenta com han anat augmentant les exigències econòmiques dels músics durant el segle XX (per exemple amb Karajan) fins a deixar de ser rentables per als empresaris; i com els estats s’han preocupat per conservar la cultura i subministrar els pressupostos necessaris. I com s’han fabricat les estreles actuals com el famossíssim Luciano Pavarotti que disposa dels majors beneficis econòmics els quals no provenen de cantar òperes sinó d’actuar en events esportius i a l’aire lliure.

Sitúa la mort de la música en el punt en que en els anys ‘30, amb el desenvolupament dels aparells reproductors de música, passa de tenir un major interés popular els esports sobre les arts, fet que fins aleshores era a l’inrevès, és a dir, la societat es preocupava i disfrutava amb la música més que pels esports. Tot això junt amb un desviament de fons monetaris cap a altres negocis com els propis esports o el sexe han fet que la música tinga cada vegada menys interès popular.

En resum, m’ha paregut un llibre interessant i molt ben documentat, encara que no és de lectura lleugera ja que aprofundeix molt dintre de cada història. Sobretot és curiós com les figures musicals que coneixem estudiant només la part artística evidentment han tingut algú darrere, bé algun empresari o mànager que en la major part dels casos ha resultat ser un factor important en el resultat final de l’artista. També aporta moltes dades concretes, com els ingressos anuals dels músics, sent curiosament els primers directors de la llista Zubin Mehta i Lorin Maazel (actuals directors artístics del Palau de les Arts Reina Sofía de València), sempre per darrere dels ben pagats en events esportius Luciano Pavarotti, Plácido Domingo i Josep Carreras.