Ahir vaig estar a una performance molt interessant sobre la pel·lícula de Fritz Lang Metropolis, que data de 1927 amb la música en directe executada pel grup alemany musikFabrik composada per Martín Matalon.

Metropolis es considera la màxima representant del cinema expressionista alemany, amb un caràcter paregut al corrent expressionista en les arts. Encara que el seu argument és una mica infantil i passat de moda la seua estètica resulta molt més espectacular i valuosa que el seu contingut, que tracta de manera confusa una mirada cap a la lluita de classes, l’alienació obrera i l’opressió del poder, criticant un futur maquinitzat i industrialitzat i una espècie de messianisme en busca de consensuades reformes socials i laborals, amb una visió pessimista del futur. Les interpretacions exagerades (destaquem Brigitte Helm) queden una mica arcaiques i sobretot destaquen les imatges de l’opressiu mon subterrani, el relleu de torn dels obrers, la inundació, el pànic en la ciutat…

La música en directe de Martín Matalon estava executada per un ensemble instrumental format per quinze instrumentistes, flautes, clarinets, saxos, fagots, trompetes, trombó, guitarra elèctrica, baix elèctric, arpa, percussions, cello i contrabaix, junt amb gran quantitat d’efectes electro-acústics. Es tractava d’una música efectista amb gran importància dels timbres i amb línies melòdiques desaparegudes només usant algun motiu reiterativament i on només interessava la textura i el color de cada instrument, amb una explotació màxima dels recursos de cadascun. Aquesta música intenta explotar totes les relacions possibles entre música i imatge, des del paral·lelisme fins la divergència total, destacant el silenci que succeeix en el moment mes caòtic de la pel·lícula, el qual produeix que l’oient es senta fora de l’acció i que l’escena tinga més moviment. Interessants també els ritmes ètnics executats per la percussió i els extraordinaris efectes aportats per la guitarra elèctrica i el baix elèctric, junt amb els efectes de l’electro-acústica sobre els timbres dels instruments tradicionals.

Divendres 27 d’abril de 2007 va ser un dia trist per a la música…

http://www.youtube.com/watch?v=qWerIidSpr8

M’encanta el segon moviment, Allegretto, de la Simfonia Nº7 de Beethoven, Op.92, simfonia que va escriure en el to de La Major.

Us deixo un video de la Berliner Philharmoniker amb Karajan com a director.

El motiu principal del moviment és tan senzill com açò:

Si voleu més coses sobre la simfonia, ací teniu:

• La partitura: http://www.dlib.indiana.edu/variations/scores/akx3424/large/index.html
• Una gravació descarregable: http://www.columbia.edu/cu/cuo/audio.html
• Informació: http://www.npr.org/templates/story/story.php?storyId=5481664

Més videos:

• Claudio Abbado (només audio): http://www.youtube.com/watch?v=kqBRzgF8crI
• Carlos Kleiber: http://www.youtube.com/watch?v=bqtPVEuAbzM
• Charles Latshaw: http://www.youtube.com/watch?v=qs5pH4GKYkI

Ací teniu una guia informativa amb algunes instruccions per a vosaltres, músics d’orquestra… (en castellà, em fa perro traduïr-la…).

Guía para instrumentistas de orquesta (para poner a los Directores en su lugar)

1. Nunca esté satisfecho con el “la” que le dan. Protestar sobre la afinación desvía la atención del podio del Director y la focaliza sobre Usted, donde debe estar.

2. Cuando ajuste la altura del atril, asegúrese de que las partituras se caigan y se desparramen por el piso.

3. Proteste por la temperatura, la luz, la falta de espacio o una corriente de aire. Es mejor hacerlo cuando el director se encuentra bajo presión.

4. Mire para otro lado justo antes de las entradas.

5. Nunca tenga sordina, un juego de cuerdas o cañas de repuesto. Los percusionistas JAMÁS deben tener su equipamiento completo.

6. Pida un cambio de área o un cambio de puesto. Hágalo a menudo, dando la impresión de que está por irse de la orquesta. Hágale saber al director que usted está allí como un favor personal.

7. Pruebe las cuerdas como si estuviera controlando la afinación en cada oportunidad posible, especialmente cuando el director está dando indicaciones. Metales: dejen caer las sordinas. Los percusionistas tienen una gran variedad de objetos caíbles pero, indiscutiblemente, los platillos son los mejores porque pueden llegar a rodar y vibrar por varios segundos.

8. Sople ruidosamente el agua de las llaves durante los silencios (trompistas, oboístas y clarinetistas se entrenan para esto desde su nacimiento).

9. Mucho después que se haya tocado un pasaje, pregunte al director si su do# estuvo afinado. Esto es especialmente efectivo si usted no tenía que tocar un do# en ese lugar, o si entonces no estaba tocando. Si el director lo pesca, haga como que está corrigiendo algo en su partitura.

10. En los momentos dramáticos de la música (mientras el director se emociona) esté ocupado marcando su parte, de modo que los climaxes suenen vacíos e insatisfactorios.

11. Espere a que el ensayo haya comenzado hace un rato para informar al Director que a usted le falta la parte.

12. Mire su reloj a menudo. Sacuda la cabeza como si no pudiera creer lo que está viendo.

13. Diga al director: “no puedo seguir su batuta”. Los directores son siempre sensibles sobre su técnica de batuta, de modo que desafíelo con frecuencia.

14. Pregunte al director si escuchó la versión de Bernstein de lo que está ensayando. Insinúe que podría aprender un par de cosas. Esto también es bueno: pregúntele si es la primera vez que dirige esa obra.

15. Cuando esté ensayando un pasaje difícil, arrugue su cara y sacuda su cabeza indicando que jamás será capaz de tocarlo correctamente. No diga nada: déjelo con la intriga.

16. Si su articulación es diferente a la de alguno de sus colegas que tocan la misma frase, no cambie nada. No le pregunte al director cuál es correcta o cuál prefiere, hasta que esté con su frac puesto, inmediatamente antes de salir a dirigir el concierto.

17. Encuentre alguna excusa para retirarse del ensayo 15 minutos antes de la hora, de modo que sus colegas comiencen a inquietarse y el Director a considerarlo imprecindible.

18. Durante el aplauso, sonría débilmente o no muestre expresión alguna. Mejor aún: con indiferencia dedíquese a acomodar su instrumento. Haga sentir al director que él le impide a usted hacer algo realmente importante.

(via algun e-mail en cadena…)

Acabo de descobrir una nova versió de sudoku, el sidoku; es tracta d’un tipus de sudoku que no hem d’omplir de nombres, sinó de notes musicals, les que usem en la nostra cultura (do, re, mi, fa, sol, la i si :-P); per tant es tractarà d’un quadre de 7×7 i les regles seran les generals usades en els sudokus, no repetir notes en files, columnes ni regions, i usar les set notes en cadascuna; només tindran una solució.

Les cel·les ombrejades, llegides d’esquerra a dreta i de dalt a baix, contenen les primeres notes de la peça musical que referencien.

També hi han sidokus de 4×4 on s’usen símbols musicals.

I sidokus de 12×12 on usarem els dotze sons de l’escala temperada, és a dir, un sidoku dodecafònic.

Podeu trobar sidokus en la xarxa que podeu resoldre on-line a http://www.sidokus.com/ (compte que enganxen…).

(llegit a http://curiosoperoconarte.blogspot.com/2007/04/si-do-ku.html)

John Cage (1912-1992) va ser un compositor de música experimental que va viure durant el segle XX. També va ser escriptor i va realitzar espectacles visuals, encara que se’l recorda més com a compositor, ja que continúa un corrent de música de principis del segle XX basat en la innovació a tots els nivells. El seu cas destaca especialment per la composició de música aleatòria, la utilització i creació de nous instruments (com el seu famós piano preparat) o la música electrònica.

Una de les seues composicions més famoses és sens dubte 4′33″. Es tracta d’una composició original per a piano (estrenada pel famós pianista David Tudor) estructurada en tres moviments durant els quals el pianista no tocava el piano realment en cap moment, és a dir, només es sentia el silenci durant els 4 minuts i 33 segons exactament que durava la peça.

Podeu vore ací un interessant video de la versió orquestrada d’aquesta fabulosa composició.

És interessant veure al director no marcar ni un sol compàs control·lant amb un rellotge la durada de la peça i veure als músics passar pàgina al finalitzar cada moviment, amb els corresponents esternuts de la gent i dels músics. I alerta, els aplaudiments del públic duren uns dos minuts. Impresionant.

És també relativament senzill imaginar-nos com seria la partitura d’aquesta peça, amb tres moviments en Tacet.

Bé, què us pareix?

(des de HistoryNext)