M’encanta el segon moviment, Allegretto, de la Simfonia Nº7 de Beethoven, Op.92, simfonia que va escriure en el to de La Major.

Us deixo un video de la Berliner Philharmoniker amb Karajan com a director.

El motiu principal del moviment és tan senzill com açò:

Si voleu més coses sobre la simfonia, ací teniu:

• La partitura: http://www.dlib.indiana.edu/variations/scores/akx3424/large/index.html
• Una gravació descarregable: http://www.columbia.edu/cu/cuo/audio.html
• Informació: http://www.npr.org/templates/story/story.php?storyId=5481664

Més videos:

• Claudio Abbado (només audio): http://www.youtube.com/watch?v=kqBRzgF8crI
• Carlos Kleiber: http://www.youtube.com/watch?v=bqtPVEuAbzM
• Charles Latshaw: http://www.youtube.com/watch?v=qs5pH4GKYkI

Ací teniu una guia informativa amb algunes instruccions per a vosaltres, músics d’orquestra… (en castellà, em fa perro traduïr-la…).

Guía para instrumentistas de orquesta (para poner a los Directores en su lugar)

1. Nunca esté satisfecho con el “la” que le dan. Protestar sobre la afinación desvía la atención del podio del Director y la focaliza sobre Usted, donde debe estar.

2. Cuando ajuste la altura del atril, asegúrese de que las partituras se caigan y se desparramen por el piso.

3. Proteste por la temperatura, la luz, la falta de espacio o una corriente de aire. Es mejor hacerlo cuando el director se encuentra bajo presión.

4. Mire para otro lado justo antes de las entradas.

5. Nunca tenga sordina, un juego de cuerdas o cañas de repuesto. Los percusionistas JAMÁS deben tener su equipamiento completo.

6. Pida un cambio de área o un cambio de puesto. Hágalo a menudo, dando la impresión de que está por irse de la orquesta. Hágale saber al director que usted está allí como un favor personal.

7. Pruebe las cuerdas como si estuviera controlando la afinación en cada oportunidad posible, especialmente cuando el director está dando indicaciones. Metales: dejen caer las sordinas. Los percusionistas tienen una gran variedad de objetos caíbles pero, indiscutiblemente, los platillos son los mejores porque pueden llegar a rodar y vibrar por varios segundos.

8. Sople ruidosamente el agua de las llaves durante los silencios (trompistas, oboístas y clarinetistas se entrenan para esto desde su nacimiento).

9. Mucho después que se haya tocado un pasaje, pregunte al director si su do# estuvo afinado. Esto es especialmente efectivo si usted no tenía que tocar un do# en ese lugar, o si entonces no estaba tocando. Si el director lo pesca, haga como que está corrigiendo algo en su partitura.

10. En los momentos dramáticos de la música (mientras el director se emociona) esté ocupado marcando su parte, de modo que los climaxes suenen vacíos e insatisfactorios.

11. Espere a que el ensayo haya comenzado hace un rato para informar al Director que a usted le falta la parte.

12. Mire su reloj a menudo. Sacuda la cabeza como si no pudiera creer lo que está viendo.

13. Diga al director: “no puedo seguir su batuta”. Los directores son siempre sensibles sobre su técnica de batuta, de modo que desafíelo con frecuencia.

14. Pregunte al director si escuchó la versión de Bernstein de lo que está ensayando. Insinúe que podría aprender un par de cosas. Esto también es bueno: pregúntele si es la primera vez que dirige esa obra.

15. Cuando esté ensayando un pasaje difícil, arrugue su cara y sacuda su cabeza indicando que jamás será capaz de tocarlo correctamente. No diga nada: déjelo con la intriga.

16. Si su articulación es diferente a la de alguno de sus colegas que tocan la misma frase, no cambie nada. No le pregunte al director cuál es correcta o cuál prefiere, hasta que esté con su frac puesto, inmediatamente antes de salir a dirigir el concierto.

17. Encuentre alguna excusa para retirarse del ensayo 15 minutos antes de la hora, de modo que sus colegas comiencen a inquietarse y el Director a considerarlo imprecindible.

18. Durante el aplauso, sonría débilmente o no muestre expresión alguna. Mejor aún: con indiferencia dedíquese a acomodar su instrumento. Haga sentir al director que él le impide a usted hacer algo realmente importante.

(via algun e-mail en cadena…)

Acabo de descobrir una nova versió de sudoku, el sidoku; es tracta d’un tipus de sudoku que no hem d’omplir de nombres, sinó de notes musicals, les que usem en la nostra cultura (do, re, mi, fa, sol, la i si :-P); per tant es tractarà d’un quadre de 7×7 i les regles seran les generals usades en els sudokus, no repetir notes en files, columnes ni regions, i usar les set notes en cadascuna; només tindran una solució.

Les cel·les ombrejades, llegides d’esquerra a dreta i de dalt a baix, contenen les primeres notes de la peça musical que referencien.

També hi han sidokus de 4×4 on s’usen símbols musicals.

I sidokus de 12×12 on usarem els dotze sons de l’escala temperada, és a dir, un sidoku dodecafònic.

Podeu trobar sidokus en la xarxa que podeu resoldre on-line a http://www.sidokus.com/ (compte que enganxen…).

(llegit a http://curiosoperoconarte.blogspot.com/2007/04/si-do-ku.html)

John Cage (1912-1992) va ser un compositor de música experimental que va viure durant el segle XX. També va ser escriptor i va realitzar espectacles visuals, encara que se’l recorda més com a compositor, ja que continúa un corrent de música de principis del segle XX basat en la innovació a tots els nivells. El seu cas destaca especialment per la composició de música aleatòria, la utilització i creació de nous instruments (com el seu famós piano preparat) o la música electrònica.

Una de les seues composicions més famoses és sens dubte 4′33″. Es tracta d’una composició original per a piano (estrenada pel famós pianista David Tudor) estructurada en tres moviments durant els quals el pianista no tocava el piano realment en cap moment, és a dir, només es sentia el silenci durant els 4 minuts i 33 segons exactament que durava la peça.

Podeu vore ací un interessant video de la versió orquestrada d’aquesta fabulosa composició.

És interessant veure al director no marcar ni un sol compàs control·lant amb un rellotge la durada de la peça i veure als músics passar pàgina al finalitzar cada moviment, amb els corresponents esternuts de la gent i dels músics. I alerta, els aplaudiments del públic duren uns dos minuts. Impresionant.

És també relativament senzill imaginar-nos com seria la partitura d’aquesta peça, amb tres moviments en Tacet.

Bé, què us pareix?

(des de HistoryNext)

Títol: ¿Quién mató a la música clásica?
Autor: Norman Lebrecht
Tema: Assaig
Editorial: Acento Editorial
Pàgines: 526
ISBN: 84-483-0390-3
Idioma: Castellà
Traductora: Ángeles de Juan Robledo

Aquesta és la primera entrada que dedico a un llibre. No sé si en dedicaré més, però el que conta penso que s’ho mereix. Per cert, he agafat el model de post sobre un llibre des de CPI.

Doncs bé, el llibre tracta sobre la música clàssica (terme que no m’agrada, però que ací he d’acceptar) centrant-se en el que hi ha darrere de la part artística, és a dir, el negoci que hi ha darrere, els mànagers, les cases discogràfiques i els empresaris que només pensen en un benefici econòmic inmediat i efímer. Tot això fent un recorregut aproximat des del segle XVIII fins a l’actualitat, i amb moltes referències dels darreres cent anys.

Parla dels mànagers i del seu mètode per a fabricar estreles; Haendel va ser el primer compositor que pugué sobreviure amb les seues composicions i dirigint, administrant-se independentment; posteriorment Liszt necessità agents en les seues gires per Europa, sent aquestos els primers de la història Belloni i Barnum. En els anys posteriors tindrien importància les companyíes d’artistes que control·laven el negoci musical i amb qui havien de casar-se músics i directors per a poder sobreviure, com per exemple la companyia de Wolff. També comenta com han anat augmentant les exigències econòmiques dels músics durant el segle XX (per exemple amb Karajan) fins a deixar de ser rentables per als empresaris; i com els estats s’han preocupat per conservar la cultura i subministrar els pressupostos necessaris. I com s’han fabricat les estreles actuals com el famossíssim Luciano Pavarotti que disposa dels majors beneficis econòmics els quals no provenen de cantar òperes sinó d’actuar en events esportius i a l’aire lliure.

Sitúa la mort de la música en el punt en que en els anys ‘30, amb el desenvolupament dels aparells reproductors de música, passa de tenir un major interés popular els esports sobre les arts, fet que fins aleshores era a l’inrevès, és a dir, la societat es preocupava i disfrutava amb la música més que pels esports. Tot això junt amb un desviament de fons monetaris cap a altres negocis com els propis esports o el sexe han fet que la música tinga cada vegada menys interès popular.

En resum, m’ha paregut un llibre interessant i molt ben documentat, encara que no és de lectura lleugera ja que aprofundeix molt dintre de cada història. Sobretot és curiós com les figures musicals que coneixem estudiant només la part artística evidentment han tingut algú darrere, bé algun empresari o mànager que en la major part dels casos ha resultat ser un factor important en el resultat final de l’artista. També aporta moltes dades concretes, com els ingressos anuals dels músics, sent curiosament els primers directors de la llista Zubin Mehta i Lorin Maazel (actuals directors artístics del Palau de les Arts Reina Sofía de València), sempre per darrere dels ben pagats en events esportius Luciano Pavarotti, Plácido Domingo i Josep Carreras.